Country

Country

Orígens estilístics	Folk nord-americà, folk canadenc, música Western, spiritual, Blues, música Aparatian, música Mountain, música clàssica, Ragtime, Swing jazz, Blue grass, música celta
Orígens culturals	Principis del segle xx a l'est dels Estats Units (Tennessee, Virgínia Occidental i Kentucky) i el Canadà
Instruments típics	Guitarra, baix, contrabaix, Pedal Steel Guitar, bateria, violí, dobro, piano, banjo, harmònica.
Popularitat al Mainstream	Alta als Estats Units, Canadà i països del nord d'Europa.
Origen	Estats Units d'Amèrica
Creació	1920
Part de	música popular i música d'Amèrica del Nord
Subgèneres
So Bakersfield - Bluegrass - Country folk - Honky-tonk - So Lubbock - So Nashville - Country neotradicional - Outlaw country - Texas country
Gèneres de fusió
Americana - Country alternatiu - Country blues - Country rock - Psychobilly - Deathcountry - Rockabilly - Country rap - Country pop - Southern rock - Cowpunk
Mostra d'àudio

El country (també anomenat de vegades country & western) és un estil musical que va sorgir als anys 20 del segle xx a les regions rurals del sud dels Estats Units^[1] i a les províncies marítimes del Canadà. Als seus orígens, va combinar la música folklòrica d'immigrants d'alguns països europeus, principalment d'Irlanda, amb altres formes musicals ja arrelades a Nord-amèrica, com el blues, la música espiritual i el gospel. El terme country es va començar a fer servir els anys 50 en detriment del terme hillbilly, que era la paraula utilitzada fins llavors; el seu ús es va consolidar finalment durant la dècada de 1970.

El country tradicional es tocava essencialment amb instruments de corda, com la guitarra, el banjo, el violí senzill (fiddle) i el contrabaix, encara que també hi intervenien sovint l'acordió (d'influència francesa per a la música cajún), i l'harmònica. En el country modern s'utilitzen sobretot els instruments electrònics, com la guitarra, el baix elèctric, els teclats, el dobro, o la steel guitar.^[2][3]

El grup familiar The Carter Family va ser el primer a gravar en disc una cançó country, conjuntament amb Jimmie Rodgers, encara amb el nom d'«hillbilly». Tots dos van influir amb els seus respectius estils en nombrosos cantants que els van succeir. Als anys 40 van ser sobretot cantants com Hank Williams que van contribuir a la creixent popularitat del gènere. La dècada dels anys 1960 la música country va adquirir elements del rock and roll (el vigorós «rockabilly» de Johnny Cash, Elvis Presley, Jerry Lee Lewis, Bill Haley o Buddy Holly), gènere que aleshores vivia un enorme auge, i que va aportar ritmes i melodies més desenvolupades. Si bé es poden escoltar avui dia tota classe de variants del country, aquell que es combina amb el rock, i més recentment amb el pop, és el que més èxit té davant el públic massiu.

Així, el terme country, actualment és un calaix de sastre en el qual s'inclouen diferents gèneres musicals: el so Nashville (més proper al pop dels anys 60), el bluegrass (popularitzat per Bill Monroe i Flatt and Scruggs, basat en ritmes ràpids i virtuosíssims, interpretats amb mandolina, violí i banjo), la música de westerns de Hollywood, el western swing (una sofisticada música basada en el jazz i popularitzada per Bob Wills), el So Bakersfield (popularitzat per Buck Owens i Merle Haggard), l'Outlaw country, cajún, zydeco, gospel, Old Time (música folk anterior a 1930), honky-tonk, rockabilly o Country neo-tradicional. Cada estil és únic en la seva execució, en l'ús de ritmes i acords, encara que moltes cançons han estat adaptades per als diferents estils. Per exemple, la cançó Milk cow blues, una antiga melodia blues de Kokomo Arnold ha estat interpretada en una àmplia varietat d'estils del country, des d'Aerosmith a Bob Wills, passant per Willie Nelson, George Strait, Ricky Nelson o Elvis Presley.

El 2009 la música country va ser el gènere musical més escoltat en ràdio a la franja horària del vespre, i el segon durant la franja matinal als Estats Units.^[4]